Como nunca he tenido máquina de fotos, confieso que casi ninguna de las fotos de este blog es mía, todas las he sacado de la güé.



martes, 10 de abril de 2012

Corsaris menorquins: laberints a la mar, VI


Maó: detall de Santa Maria
EN JOAN RECASENS
És llarga l'historia de l'escrivent. Devia fer uns dotze o tretze anys, quan el capità encara navegava amb son conco en Simó, esteien un dia esperant vent al port de Bastia quan se va acostar un jove parlant peninsular i demanant on anaven:
-A Maó.
Va mostrar unes poques monedes d'or, totes les que tenia:
-M'hi podeu dur? Os ho pago i a més a més puc treballar.
No semblava gent de mar perquè no ho era. Va fer, emperò, la feina que li van manar i, en arribar a Maó, va anar a donar las gràcies pel viatge a en Simó M.:
-El meu nom és Joan Recasens, sóc de Tarragona i m'agradaria tornar-hi. Si vostè sap d'algú que precisi d'un escrivent... Jo sé de lletres i números.
Perquè un bon dia, quatre mesos abans, el van despertar i amb tots els companys el van dur a la sala capitular. Va sentir com llegien el decret d'expulsió per tots els jesuïtes a tots el territoris de Carles III, es varen mirar els uns als altres amb una barreja de por i sorpresa i desprès va anar tot molt ràpid sense que es pogués fer una idea clara del seu futur: el camí a peu fins Salou amb l'escorta militar, els navilis fins Civitavecchia on van ser rebuts a cops de canó perquè el Papa no volia que desembarcassin als Estats Vaticans, el camí enrere a Còrsega, les malalties i les morts a bord, nova prohibició de desembarcar a Bastia, ocupada pels francesos, mentre els superiors -deien- tractaven de resoldre la situació per la via diplomàtica amb Gènova, França i els Estats Vaticans, la misèria al posar peu a terra, per fi i desprès de dos mesos de navegar al voltant de l'illa. I ara què? Se li obriren els ulls quan, passejant pel moll, va sentir aquells mariners que parlaven català amb música.
Era fill de bona família de Tarragona i, de fet, va tornar-hi mig amagat mesos desprès. Però s'acostava cada dia a trenc d'alba, quan ningú el podia reconèixer, a la platja del Miracle i mirava l'horitzó. Darrera aquell horitzó esteien els ulls verds de na Nina Femenies que no podia oblidar. Va ser a missa, a la Verge de Gràcia, per la festa de setembre. Perquè encara hi creia i el seu cap sabia discernir entre Déu i tots els homes als que, tal vegada perquè havien oblidat Déu, havia entrar qualque cuc al cervell i per açò es barallaven i ara el rei d'Espanya feia fora els jesuïtes, ara el Papa, suposadament del seu bàndol, no else deixava entrar al seu territori, ara el rei, del bàndol contrari, pregava al Papa per ells... I Jesucrist mai no havia sigut rei, ni Papa, ni jesuïta, ni tan sols maonès. Per aquesta raó anava regularment a l'església; o pel costum des-de fillet. I així va ser aquell dia: va girar el cap i va veure els ulls de na Nina Femenies, tan sols els ulls perquè la resta de la cara s'amagava darrera el ventall.

No hay comentarios:

Publicar un comentario