Como nunca he tenido máquina de fotos, confieso que casi ninguna de las fotos de este blog es mía, todas las he sacado de la güé.



sábado, 18 de junio de 2011

Corsaris menorquins: laberints a la mar, I

Xabecs mallorquins contra galiotas algerinas (1738)
DOS ALAIORENCS
-No passis pena, no, que arribarem a s'hora convinguda.
-Cent pesos de plata mos costaria no arribar.
Un mos de pa, un mos de formatge a la vora del camí. L'ombre dels pins. I un altre mos de pa, un altre de formatge. Passa un senyor damunt un ruc:
-Bon dia.
-Bon dia.
El senyor damunt el seu ruc segueix camí cap a Maó. Els dos germans tornen al pa i al formatge. Senyor i ruc s'allunyen i, quan desapareixen darrera una revolta del camí, els dos germans reprenen la marxa. El sol comença a pujar i el tenen de cara:
-On creus que mos durà es capità?
-No ho sé, però m'estim més cap a Mallorca o Catalunya que cap a Barbaria.
Tenen un germà, en Xec, el més gros de tots cinc, que ja ha anat en cors. Poca cosa va explicar, els camps plens d'arbres fruiters i les dones d'Algèria, els mercats italians, una tramuntanada que els va tenir cinc dies en un macar... Peró va tornar amb doblers. La mare en va fer cinc parts, li'n va donar una i ara festeja.
-Saps lo que diuen a Mallorca de noltros? Que som més cruels que els moros.
-Qualque barbaritat farien ets ciutadellencs.
-O es maonesos.
Marxen pel camí d'en Kane. Abans tothom se negava a trepitjar-lo perquè molts dels qui hi feren feina picant, llevant pedres o tallant arbres per obrir el nou camí a Sant Felip eren soldats anglesos castigats però també gent forçada dels pobles que no rebia res a canvi. Així, com a protesta inútil, s'emprava el camí reial de sempre. Arriben per fi a la cruïlla. Per l'esquerra el camí que duu cap a Favàritx, Addaia i Fornells però ells prenen per la dreta. No han vist que darrera d'ells, a la vora d'una paret seca, el senyor del ruc jeia descansant i el ruc del senyor els mirava passar com miren els rucs, apuntant amb les orelles.
-Ara, en mitja hora més o manco som a sa colàrsega.
El camí ja no té arbres pels costats i, tot i que és vint-i-set d'abril, la marxa comença a tornar-se feixuga amb el sol qui segueix pujant. Però hi seran tot d'una.
Les olors canvien, i els ocells. Ja senten que són vora la mar, que han sortit del seu món de terra endins, de fer feina a les seves poques quarteres sense sabre mai, perquè l'anyada depèn del cel, què hi guanyaran. A la mar tampoc no ho saben, es ver, i mai no han navegat. Va ésser en Xec qui els va embolicar: va sentir al mercat que cercaven gent per a un xabec, va anar a casa del capità, li va explicar la seva sortida, van estar rallant d'açò i d'allò i li va demanar que admetés els seus germans.
Já són a la colàrsega. Moviment, soldats anglesos, mariners, pescadors, carros, barques al peu dels llenegalls. Han de recórrer el moll per cercar el xabec:
-Sant Antoni gloriós nom.

No hay comentarios:

Publicar un comentario